El treball de camp d’aquest repte l’he realitzat al Casal de les Escodines, concretament a les classes de català per a persones adultes. Es tracta d’un espai que, tot i tenir una funció educativa clara, funciona també com un lloc de trobada social on les persones comparteixen experiències, inquietuds i situacions del dia a dia. Aquest doble caràcter de l’espai, educatiu i relacional, ha estat central durant tota la recerca.

La comunitat amb la qual he treballat està formada per dones i homes adults de procedències diverses, majoritàriament persones d’origen migrant, amb trajectòries vitals molt diferents. Algunes fa molts anys que viuen a Catalunya, mentre que d’altres hi han arribat més recentment. Aquesta diversitat es reflecteix tant en els nivells de domini del català com en les expectatives que cadascú té respecte a les classes.

L’elecció d’aquesta comunitat no ha estat casual. D’una banda, és un context proper i accessible; de l’altra, hi tinc una vinculació personal que m’ha situat en una posició ambivalent, entre la proximitat i la distància. Tot i haver crescut a Catalunya i tenir el català com a llengua habitual, comparteixo referents culturals i familiars amb part de l’alumnat. Aquesta situació m’ha obligat a ser especialment conscient de com mirava, què observava i com interpretava el que passava a l’aula.

Expectatives inicials

Abans d’iniciar el treball de camp, partia de la idea que l’aula funcionava principalment com un espai d’aprenentatge lingüístic estructurat. Esperava trobar dinàmiques de suport mutu visibles i una certa cohesió de grup. També tenia la intuïció que l’aprenentatge del català es vivia sobretot com una necessitat pràctica, vinculada al treball, a les gestions administratives o a l’escola dels fills.

Tot i que algunes d’aquestes expectatives s’han confirmat, el treball de camp m’ha permès reformular-les. A mesura que avançava la recerca, he anat detectant altres dimensions menys evidents, com el pes emocional de l’aprenentatge, la por a equivocar-se en públic o la importància del silenci com a estratègia de protecció.

Desenvolupament del treball de camp i metodologia

He dut a terme el treball de camp aplicant el Kit de Camp definit al repte anterior, combinant observació participant discreta, converses informals i anotacions constants en un quadern de camp. He assistit a diverses sessions de classe, observant no només el desenvolupament dels exercicis, sinó també els gestos, les mirades, els silencis i les interaccions que es generaven entre les persones.

Les converses amb l’alumnat i amb el professorat han sorgit de manera espontània abans, durant o després de les classes. No he seguit un guió tancat, ja que m’interessava que les persones poguessin expressar-se amb naturalitat. Aquest tipus de converses m’han permès accedir a relats més personals sobre les motivacions per aprendre català, les dificultats trobades i les expectatives de futur.

Paral·lelament, he mantingut un quadern de camp on he anat anotant observacions immediates i reflexions personals. Aquest quadern ha estat una eina clau no només per registrar el que passava, sinó també per revisar com anava canviant la meva mirada i quins dubtes anaven apareixent al llarg del procés.

Pràctiques quotidianes i dinàmiques de l’aula

Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció va ser la manera com les persones gestionen les dificultats lingüístiques dins l’aula. Quan algú no entén una paraula o una frase, rarament interromp la classe. Sovint primer mira el company del costat o li fa una pregunta en veu baixa. Aquesta pràctica es repeteix de manera constant i mostra una dinàmica de suport mutu molt arrelada.

En diverses anotacions del quadern de camp apareixia una mateixa idea: hi ha persones que entenen els exercicis, però no parlen en veu alta. En converses posteriors, algunes explicaven que el problema no és entendre, sinó atrevir-se a parlar. Aquest silenci no respon a desinterès, sinó a experiències prèvies de correcció constant o de sentir-se jutjades en altres contextos.

Aquesta observació m’ha fet replantejar la idea de participació. Participar no sempre vol dir parlar en veu alta, sinó trobar estratègies per aprendre sense exposar-se excessivament. El silenci, en aquest cas, també és una pràctica carregada de significat.

Relació amb l’espai i els objectes

L’aula està organitzada amb taules en grup, fet que facilita la conversa i la col·laboració, però també genera moments de distracció. Aquesta disposició influeix directament en la manera com les persones es relacionen entre elles i amb el professorat.

Els materials utilitzats (llibres, fitxes i pissarra) s’empren de manera flexible. Sovint els exercicis del llibre es converteixen en punts de partida per a explicacions pròpies, on es barregen català, castellà i altres llengües. Aquesta barreja forma part de la pràctica quotidiana i ajuda a crear un ambient menys rígid i més adaptat a les necessitats reals del grup.

He pogut observar que quan els materials connecten amb situacions quotidianes (anar al metge, parlar amb l’escola, fer una gestió), la participació augmenta. En canvi, quan els continguts són massa abstractes, apareix més desconnexió.

Consideracions ètiques i posició com a investigadora

Un dels aspectes més presents durant tot el treball de camp ha estat la qüestió ètica. Compartir vincles culturals amb part de la comunitat ha facilitat la confiança, però també m’ha generat dubtes constants sobre fins a quin punt era legítim registrar determinades situacions.

En alguns moments, les persones compartien experiències personals o dificultats que anaven més enllà de l’aprenentatge del català. Davant d’això, he optat per prioritzar la relació i la cura, seleccionant molt bé què anotava i què no. He entès que no tot el que s’observa s’ha de convertir en material de recerca.

També m’he preguntat sovint si la meva presència alterava la dinàmica de l’aula. Especialment al principi, tenia la sensació que algunes persones estaven més pendents de mi. Amb el pas del temps, aquesta presència s’ha anat normalitzant, però el dubte ha format part del procés de reflexió.

Aprenentatges del procés

Aquest treball de camp m’ha fet entendre que dissenyar en contextos educatius implica molt més que detectar necessitats funcionals. Cal tenir en compte les emocions, els ritmes d’aprenentatge i les experiències prèvies de les persones.

Un dels principals aprenentatges ha estat assumir que abans de dissenyar cal aprendre a observar i escoltar sense voler intervenir immediatament. El treball de camp no serveix només per recollir dades, sinó per desplaçar la mirada del dissenyador i qüestionar idees preconcebudes.

He après també a valorar la quotidianitat com a font de coneixement. Gestos petits, silencis o comentaris aparentment poc rellevants han estat clau per comprendre millor la comunitat i el seu univers cultural.

Connexió amb el futur projecte de disseny

Tot el que he observat durant el treball de camp estableix les bases per a un futur projecte de disseny orientat a millorar l’aprenentatge del català en contextos multiculturals. Les troballes apunten cap a la necessitat de materials més situats, visuals i connectats amb la vida quotidiana, així com espais que generin confiança i redueixin la por a equivocar-se.

Aquest procés m’ha ajudat a entendre que el disseny no ha de donar respostes immediates, sinó crear condicions perquè les persones se sentin reconegudes i còmodes dins dels espais d’aprenentatge.

Reflexió final

El treball de camp al Casal de les Escodines m’ha permès entendre l’etnografia com una pràctica d’escolta i d’implicació. No ha estat només observar una comunitat, sinó deixar-me afectar pel que passava i acceptar la complexitat del context.

Aquesta experiència reforça la idea que el disseny, quan incorpora una mirada etnogràfica, deixa de basar-se en suposicions per convertir-se en un procés de comprensió situada. Abans de dissenyar, cal mirar, escoltar i sostenir la complexitat sense voler resoldre-la massa ràpidament. Aquest és, probablement, l’aprenentatge més important que m’enduc d’aquest treball.

TREBALL DE CAMP AMB UNA COMUNITAT SURFISTA A L’ESCALA

(El surf és una activitat que no depèn de una única organització, es a dir que les onades no sempre hi són, i menys en el mediterrani., He estat esperant l’arribada d’un temporal. Aquest ha arribat la última setmana per l’entrega, on només he pogut estar en dues jornades de surf. Tot i ser dues, han estat enriquidores.)

Aquest treball presenta els resultats d’una recerca etnogràfica realitzada amb una comunitat de surfistes de la zona de L’Escala, a la Costa Brava. L’objectiu principal ha estat comprendre les pràctiques socials, els valors culturals i els significats simbòlics que aquesta comunitat estableix en relació amb el mar, la platja i els objectes associats al surf i la pròpia cultura, amb la finalitat d’informar un futur projecte de disseny.

Seguint una perspectiva propera a l’antropologia del disseny, el treball parteix de la idea que el dissenyador no pot anticipar les necessitats d’una comunitat sense haver-se immers prèviament en el seu context. Tal com apunta Bourriaud, artistes i dissenyadors poden actuar com a exploradors i traductors de nous territoris culturals, ampliant la mirada cap a allò no humà i relacional.

1. Descripció de la comunitat

La comunitat observada està formada per surfistes que freqüenten regularment una platja concreta de L’Escala. Es tracta principalment de persones que arriben soles o en parelles, sense una organització formal visible, però que comparteixen una sèrie de normes no escrites, pràctiques i valors comuns.

La platja no és només un espai d’oci, sinó un territori cultural on es construeixen relacions de respecte amb el mar i entre els mateixos surfistes. L’activitat es concentra principalment a primera hora del matí, moment en què les condicions solen ser més favorables i l’afluència de gent menor.

2. Expectatives inicials

Abans d’iniciar el treball de camp, les meves expectatives se centraven en comprendre com aquesta comunitat es relaciona amb la sostenibilitat i amb possibles transformacions artificials de l’entorn, com l’afectació de la creació de nous esculls en la formació de les onades i les piscines de surf. També em preguntava fins a quin punt la comunitat funcionava com un grup cohesionat o com una suma d’individualitats.

El treball de camp ha permès reformular aquestes expectatives i obrir noves preguntes relacionades amb la gestió del temps, l’agència del mar i les formes silencioses de regulació social.

La recerca s’ha desenvolupat a partir d’una metodologia etnogràfica qualitativa basada principalment en l’observació participant, el diari de camp i converses informals no estructurades. Aquesta aproximació ha permès accedir a les pràctiques quotidianes de la comunitat sense interferir de manera artificial en les seves dinàmiques.

El treball de camp s’ha dut a terme durant dues jornades gairebé consecutives a la mateixa platja de L’Escala, en una franja horària compresa entre les 8.00 del matí i les 11.30 aproximadament, moment en què el pronòstic d’onades indicava les millors condicions. L’elecció d’aquest horari no és neutra, ja que forma part de les rutines pròpies de la comunitat i condiciona tant el tipus de participants com les pràctiques observades. Com que en aquesta zona la

 temporada de surf comença al hivern, amb l’arribada de temporals de llevant, els surfistes busquen el màxim de hores de llum per aprofitar les poques onades que arriben durant l’any.

2.1 Accés al camp i consideracions ètiques

L’accés a la comunitat s’ha realitzat de manera progressiva i respectuosa, evitant una presentació formal com a investigador en les primeres fases. Aquesta decisió respon a la voluntat de minimitzar l’efecte de la meva presència sobre les dinàmiques naturals del grup. Les interaccions s’han produït principalment de manera espontània, a partir de la convivència al pàrquing, a l’aigua i a la sorra.

En tot moment s’han tingut en compte consideracions ètiques bàsiques: no enregistrar imatges recognoscibles sense consentiment explícit, no interrompre pràctiques sensibles i mantenir l’anonimat de les persones observades. El treball de camp s’ha obtingut com un intercanvi, no com una extracció d’informació, amb la voluntat de retornar, en fases posteriors, els resultats de la recerca a la comunitat.

3. Descripció de les jornades

3.1 Primera jornada: observació des de la perifèria

Arribada: Arribo a la platja a les vuit del matí. El pàrquing no està ple, però ja hi ha diversos cotxes amb taules al sostre o amb les portes del maleter obertes. La majoria de surfistes arriben en parelles o sols. No observo grans grups. L’ambient és tranquil, concentrat, gairebé silenciós.

Els primers minuts ningú parla gaire. Cada persona sembla immersa en la seva pròpia rutina: posar-se el neoprè, revisar la taula, mirar el mar durant estones llargues. La mirada cap a l’horitzó es repeteix constantment, com si el mar fos un interlocutor que cal escoltar abans de decidir res.

Observació de les pràctiques: Detecto que el moment clau no és entrar a l’aigua, sinó decidir quan fer-ho. Diverses persones es queden dretes a la sorra observant les sèries d’onades. Constantment estan fent una lectura del mar.

Un surfista comenta: “Ha millorat respecte ahir, però no és constant.”

Aquesta frase em crida l’atenció: no es parla de “bo” o “dolent”, sinó de variabilitat. El mar no és un producte, és un sistema canviant. El mar es un agent actiu.

Els grups de dues persones interactuen molt entre ells, però gairebé no ho fan amb altres surfistes. Tot i compartir espai, no sembla una comunitat expansiva, sinó una comunitat de convivència invisible: cadascú coneix les normes sense necessitat d’explicar-les.

Relació amb l’espai: L’entrada a l’aigua es fa sempre per punts concrets. Ningú entra per qualsevol lloc. Aquests punts no estan senyalitzats, però són llegits per els surfistes. S’anomenen canals i s’utilitzen per sobretot entrar al mar, ja que és una zona on l’aigua retorna cap dins.

A la sorra hi ha poca brossa visible. Un surfista, abans d’entrar a l’aigua, recull una ampolla de plàstic i la deixa al costat d’unes roques perquè la marea no la torni a dur endins. No fa cap comentari, però el gest és clar.

Començo a percebre que la sostenibilitat no s’expressa com a discurs, sinó com a pràctica quotidiana normalitzada. No hi ha proclames, però sí accions.

Reflexió: La primera jornada de camp es va desenvolupar amb una actitud principalment observacional. Els surfistes arribaven de manera dispersa, majoritàriament sols o en parelles, sense cap senyal explícit de coordinació grupal. Tot i això, es feia evident l’existència d’un ordre implícit: mirades compartides cap al mar, gestos mínims de reconeixement i una lectura comuna de les condicions. En alguns moments fins i tot es compartien les sensacions que el mar anava transmetent a cadascú.

Durant aquesta jornada, la meva presència es va mantenir relativament perifèrica. Les converses van ser breus i funcionals, centrades en comentaris sobre l’estat del mar o les previsions. Aquesta distància inicial va resultar útil per detectar normes no verbals i dinàmiques silencioses que podrien haver passat desapercebudes amb una implicació més directa.

3.2 Segona jornada: Observació participant des de dins l’aigua

Arribada: Arribo a la platja a les vuit del matí. A diferència del primer dia, no hi ha ningú a l’aigua ni a la sorra. El mar està aparentment tranquil, però amb alguna sèrie puntual que deixa entreveure que pot activar-se.

Decideixo entrar primer a l’aigua i esperar-hi. Aquesta decisió no és només pràctica, sinó metodològica: situar-me dins del mateix espai d’experiència que la resta, compartint la incertesa i el temps d’espera, com una forma de generar un vincle.

Espera: Amb el pas dels minuts, comencen a arribar altres surfistes, molt pocs. Un entra sol, després un grup de dos. Quan em veuen ja dins, alguns assenteixen amb el cap. Aquest petit gest funciona com una forma de reconeixement mutu.

L’espera dins l’aigua és llarga. No hi ha presses. Flotem, mirem l’horitzó, comentem breument les sèries quan passen. Un surfista, després d’una onada fallida, diu: “Avui és d’aquells dies que o tens paciència o no cal ni entrar.”

Aquesta frase reforça una idea que ja havia detectat el primer dia: la paciència com a valor compartit, gairebé com una virtut moral dins la comunitat.

Generació de vincle: El fet d’haver estat esperant dins l’aigua des del principi fa que les converses sorgeixin de manera més natural. Ningú em pregunta d’on soc o què faig; es pressuposa que, si ets allà i esperes, formes part del mateix sistema.

En un moment de calma, un surfista comenta: “A l’estiu això és un caos. Ara encara tenim espai.” (Si al estiu arriba un temporal de llevant, és un regal per ells, no sol ser comú que hi hagi bones condicions. El compartir espai entre banyistes i surfistes acaba creant conflictes. No esta regulat com en altres indrets.)

Això em dona que pensar, perquè si en un lloc no està ben regulada una practica com aquesta, es podria arribar a perdre aquesta comunitat, per l’aplicació de prohibicions per evitar conflictes.

Observació col·lectiva: Tot i que som pocs, s’estableix un ordre clar. Ningú disputa onades. Quan algú en perd una, els altres esperen. Aquesta autoregulació no es verbalitza, però és estricta. La norma diu que el que esta més a prop de l’onada te la prioritat, en el moment que es vol agafar la onada, aquesta passa automàticament al següent.

M’adono que el conflicte no és visible, però el seu control és constant. La comunitat funciona per anticipació, no per confrontació.

Surto de l’aigua al cap d’una estona. A la sorra, dos surfistes comenten que potser demà “entrarà millor”. El futur sempre està present, però no com a promesa, sinó com a possibilitat.

Reflexió: A la segona jornada, arribant abans que la resta de surfistes, vaig decidir entrar a l’aigua i esperar dins. Aquesta decisió va modificar significativament la meva posició al camp. En lloc d’esperar a la sorra, compartia el mateix temps mort, la mateixa incertesa i la mateixa lectura del mar que la resta. Semblava un referent per la resta, valorant el temps que jo portava dins l’aigua.

Tot i que l’afluència va ser menor que el dia anterior, la qualitat de les interaccions va augmentar. Les converses sorgien de manera més natural, sovint entre onades, i es van generar vincles basats en l’experiència compartida més que en la paraula. Aquesta jornada va confirmar que, en aquesta comunitat, la confiança no es construeix mitjançant declaracions explícites, sinó mitjançant la sincronització de ritmes i la presència sostinguda. Semblaria que a mesura que et vas retrobant amb la gent durant el temps, aquesta confiança va en augment. Mai ningú preguntarà a un altre directament si anirà o no per telèfon, però un cop allà els vincles semblen molt forts.

4. Troballes etnogràfiques principals

A partir de l’anàlisi de les notes del diari de camp, les observacions i les converses informals, s’han identificat diverses troballes clau que permeten comprendre millor l’univers cultural de la comunitat.

1.Una comunitat sense estructura formal

Tot i l’absència d’una organització visible, la comunitat funciona com un sistema altament regulat per normes implícites. No hi ha líders explícits, però sí una jerarquia temporal basada en l’experiència, la lectura del mar i el respecte dels torns a l’aigua.

2.El mar com a agent relacional

El mar no és percebut com un recurs a explotar, sinó com un actor amb voluntat pròpia. Les decisions individuals i col·lectives estan constantment meditades per la seva resposta, fet que genera una relació d’escolta i adaptació més que de domini.

3.L’espera com a pràctica cultural

L’espera, tant a la sorra com dins l’aigua, emergeix com una pràctica central. Lluny de ser un temps buit, l’espera estructura les relacions, permet l’observació mútua i construeix una forma de convivència silenciosa. Cadascú és mes ràpid o mes lent en llegir la situació del mar, però tothom es pren aquest temps abans de preparar-se pern entrar a l’aigua.

4.Valors ambientals incorporats a la pràctica

La consciència ecològica no es verbalitza com un discurs ideològic, sinó que s’expressa mitjançant accions concretes i quotidianes. Aquesta forma de sostenibilitat pràctica contrasta amb altres models més visibles o normatius.

5. Aprenentatges i reflexibilitat del procés

El quadern de camp ha estat l’eina central de la recerca. S’hi han registrat observacions immediates (disposició de les persones, ritmes d’arribada, relació amb l’espai), així com impressions personals i dubtes sorgits durant les jornades.

• Allò observat
  Gràcies a l’escriptura en calent, es va poder detectar que la comunitat no opera com un grup visible, sinó com una suma d’individualitats regulades per normes implícites. També es va fer evident el paper central de l’espera com a pràctica cultural.
• Aprenentatge metodològic
  El quadern no només recull dades, sinó que permet identificar quan una observació és pròpia i quan emergeix del camp, facilitant el descentrament del dissenyador.

Durant la segona jornada, la decisió d’entrar a l’aigua abans que la resta va transformar l’observació en participació activa.

• Allò observat
  Aquest posicionament va generar interaccions espontànies i va permetre comprendre que el respecte dins la comunitat no es construeix verbalment, sinó a través del temps compartit i de la gestió conjunta de la incertesa.
• Aprenentatge metodològic
  Alguns coneixements només emergeixen quan el cos del dissenyador entra en el mateix ritme que el de la comunitat.

Les converses informals van sorgir de manera fluida, sovint entre onades o durant moments d’espera.

• Allò observat
  Aquestes converses van confirmar que els valors ambientals no es formulen com a discurs ideològic, sinó com a pràctiques integrades en el dia a dia. Durant les sessions de surf o en recollides de brossa organitzades per associacions externes on acaben coincidint diferents surfistes.
• Aprenentatge metodològic
  L’absència de preguntes directes permet que emergeixi la perspectiva nativa sense forçar-la i augmenta la confiança entre ells i jo.

Es van fer alguns esquemes i fotografies generals de l’espai, evitant retrats recognoscibles.

• Allò observat
  Els registres visuals van ajudar a identificar patrons d’ocupació de l’espai i distàncies entre persones, reforçant la idea d’autoregulació col·lectiva.
• Aprenentatge metodològic
  El registre visual és útil quan acompanya l’observació, no quan la substitueix.

Després de cada jornada, es va dedicar temps a escriure en un diari reflexiu impressions personals, dubtes i canvis de percepció.

• Allò observat
  Aquest exercici va evidenciar com el camp transformava les idees inicials sobre comunitat, conflicte i sostenibilitat.
• Aprenentatge metodològic
  Reconèixer com el camp afecta el dissenyador és part essencial del procés etnogràfic.

La posada a prova del Kit de Camp confirma que el disseny, quan incorpora eines etnogràfiques, es transforma en una pràctica d’escolta activa. Les eines no només han permès recollir informació, sinó que han configurat la manera d’estar al camp i, per tant, el tipus de coneixement generat.

Aquest retorn metodològic reforça la idea que el Kit de Camp no és un pas previ al disseny, sinó una part constitutiva del procés projectual.

6. Reflexió final

El treball de camp realitzat amb la comunitat de surfistes de L’Escala ha permès comprendre que el disseny, quan s’apropa a una comunitat real, ha d’abandonar les seves certeses prèvies i situar-se en una actitud d’escolta i aprenentatge. Els insights extrets no responen a necessitats explícitament formulades pels participants, sinó a patrons culturals, pràctiques silencioses i formes de relació que només es fan visibles a través de la presència sostinguda al camp.

Un dels principals aprenentatges ha estat entendre que la comunitat no es construeix necessàriament a partir de la visibilitat del grup, sinó mitjançant normes implícites i gestos mínims compartits. Aquesta forma de comunitat sense estructura formal qüestiona els models de disseny que pressuposen col·lectius organitzats i obliga a pensar propostes capaces de dialogar amb l’ambigüitat i l’autoregulació. Així mateix, el camp ha revelat que el mar no és un simple escenari sobre el qual s’hi desplega una activitat, sinó un actor no humà amb capacitat d’imposar ritmes, límits i decisions. Aquesta relació d’escolta i adaptació situa la pràctica del surf lluny d’una lògica de control. L’espera, lluny de ser un temps mort, emergeix com el nucli de l’experiència compartida. Esperar dins o fora de l’aigua esdevé una pràctica cultural que articula relacions, genera observació mútua i construeix vincles sense necessitat de paraules. Aquest fet qüestiona la tendència del disseny contemporani a optimitzar constantment el temps i reforça la necessitat de reconèixer el valor del ritme lent i de la incertesa.

Pel que fa a la sostenibilitat, el treball de camp ha mostrat que aquesta no s’expressa com un discurs ideològic explícit, sinó com una pràctica quotidiana integrada en els gestos i decisions dels surfistes. Aquesta sostenibilitat silenciosa posa en dubte les estratègies de disseny excessivament pedagògiques o moralitzants i apunta cap a solucions discretes, arrelades i respectuoses amb l’entorn.

Un altre aspecte rellevant ha estat la gestió del conflicte. Tot i la pressió de l’espai i la limitació de recursos naturals, els conflictes no solen arribar a manifestar-se obertament, ja que són anticipats i regulats mitjançant la lectura constant de l’altre. Aquest sistema d’autoregulació evidencia que no sempre cal imposar normes externes, sinó facilitar contextos que permetin la negociació informal. Finalment, el treball de camp ha posat de manifest que la legitimitat del dissenyador no s’obté a través del discurs, sinó mitjançant la presència, el cos i el temps compartit. Només quan el dissenyador entra en el mateix ritme que la comunitat pot aspirar a comprendre-la i, eventualment, a proposar intervencions rellevants.

En conjunt, aquesta recerca em confirma que el disseny, quan s’incorpora una perspectiva etnogràfica, deixa de ser una pràctica projectiva basada en suposicions per convertir-se en un procés de traducció cultural. Un procés que reconeix la complexitat de les relacions humanes i no humanes, i que situa el dissenyador no com a autor central, sinó com a mediador atent entre mons.

Eines i Recursos

Baselga J.M. Diari. Paso definitivo para la laguna de surf de Cunit. Disponible a: https://www.diaridetarragona.com/costa/243625/paso-definitivo-laguna-surfcunit.html

Lins-Ribeiro, G. Descotidianizar: extrañamiento y conciencia práctica: un ensayo sobre la perpectiva antropológica. A: Cuadernos de Antropología Social. Disponible a: http://revistascientificas.filo.uba.ar/index.php/CAS/article/view/4852/4341

Martinez M. Entre hacer y conocer. Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual. Libros Unam. Disponible a: https://librosoa.unam.mx/handle/123456789/3384

Restrepo, Eduardo. Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos, 2018

Butt, T.(2018) La ciència del Surf, Ediciones Tutor SA.

Surf Forecast. Surf forecasts & Reports for surfers worldwide. Disponible a: https://www.surf-forecast.com/

Comunitat de surfistes del Mediterrani: identitat, pràctiques i consciència ambiental

La comunitat escollida per a aquest treball és un petit grup de surfistes de l’entorn de les platges de la costa catalana, que es mouen principalment entre platges com la Barceloneta, el Prat, Sitges, Castelldefels, l’Escala, Sant Feliu de Guíxols, Blanes i Montgat, perseguint aquestes meravelles naturals per tota la costa. Són joves i adults que comparteixen una passió comuna pel mar i pel surf, una pràctica que al Mediterrani sovint implica una relació gairebé obsessiva amb les condicions meteorològiques i una gran paciència a l’hora d’esperar les onades. Tot i que se’ls podria definir com a “hooligans del surf”, expressant una actitud apassionada, rebel i espontània, alhora mantenen una forta consciència mediambiental i un respecte profund per l’espai natural que habiten.

Aquesta doble identitat, entre l’instint lliure i la responsabilitat ecològica, és el que fa d’aquesta comunitat un cas interessant per a una recerca etnogràfica en disseny. El seu univers simbòlic es construeix al voltant de valors de comunitat, llibertat, autenticitat i connexió amb la natura, però també d’una tensió constant amb la urbanització de la costa i la contaminació. Les discussions al voltant de la construcció de piscines de surf artificials o la gestió dels residus a la platja són temes recurrents que evidencien com el surf és molt més que un esport: és una forma de vida i un espai de debat sobre el futur del litoral.

L’observació d’aquesta comunitat és viable i accessible, ja que gran part de la seva activitat té lloc en espais públics i oberts. Les trobades espontànies a la platja, les jornades de neteja col·lectiva o les sessions de surf permeten una aproximació natural a la seva dinàmica quotidiana. És una comunitat comunicativa i acostumada a interactuar entre ells i amb altres curiosos, fet que facilita la recollida de testimonis i la integració com a observador participant, però a l’hora són reservats i els agrada conservar les costums del seu entorn de confiança.

Des d’una perspectiva ètica, és essencial garantir el respecte a la seva privacitat i imatge personal, especialment si es fan fotografies o enregistraments. També cal evitar qualsevol judici sobre el seu estil de vida o pràctiques, reconeixent que les seves accions responen a una lògica cultural pròpia, on el mar és més que un espai d’esport: és un lloc de trobada, identitat i pertinença. Retornar-los els resultats o compartir les reflexions del treball és, a més, una manera de respectar i valorar tant la seva participació en el procés de disseny com el respecte sobre el món del surf i la historia que hi ha al darrere.

Fase 2: Eines per comprendre des de dins la comunitat surfista

L’etnografia, com a metodologia pròpia de l’antropologia, es basa en observar, escoltar i comprendre els significats que una comunitat atorga a les seves pràctiques i objectes. El propòsit no és només descriure el que la gent fa, sinó interpretar els símbols i valors que donen sentit a aquestes accions. En el context del disseny, aquesta mirada permet entendre com les persones s’apropien dels objectes, els modifiquen i els integren dins la seva vida quotidiana. En aquest cas, el Kit de Camp es compon d’un conjunt d’eines qualitatives que em permetran acostar-me a la comunitat surfista per comprendre des de dins les seves pràctiques, els seus valors i la seva relació amb el medi natural i urbà.

1. Diari de camp i registre visual

El diari de camp serà la base del meu treball etnogràfic. En ell recolliré observacions, impressions personals i descripcions detallades de les sessions de surf, les trobades a la platja o les converses informals amb els membres del grup. A més, incorporaré un registre visual, fotografies, vídeos curts o dibuixos que ajudin a capturar la dimensió sensorial i atmosfèrica de l’experiència: la llum de l’alba, el ritual de preparar el material, el moment d’entrar a l’aigua o les estones de conversa a la sorra. Aquest material serà clau per analitzar els espais simbòlics i els objectes significatius (taules, neoprens, vehicles, etc.), i per entendre com construeixen la seva identitat col·lectiva.

2. Observació participant

Seguint la metodologia clàssica de l’etnografia, duré a terme una observació participant. Això implica involucrar-me directament en algunes de les seves activitats, com assistir a una neteja de platja, acompanyar-los en una sessió de surf o compartir un cafè després de les onades. Participar permet captar detalls que s’escapen a la simple observació externa: les bromes internes, els gestos de complicitat, la manera com es prenen decisions o es distribueixen els rols dins el grup.
Aquesta eina serà essencial per comprendre el teixit relacional de la comunitat i la seva dimensió emocional, i per identificar possibles necessitats de disseny relacionades amb la convivència als espais costaners (com punts de trobada, emmagatzematge o descans).

3. Entrevistes obertes i semi-estructurades

Realitzaré una sèrie d’entrevistes obertes i semi-estructurades amb diferents membres del grup. Les preguntes se centraran a explorar el significat personal i col·lectiu del surf, la seva relació amb el mar i la seva percepció sobre la sostenibilitat i la urbanització de la costa.
Algunes preguntes orientatives serien:

• “Què significa per a tu el mar?”
• “Com t’afecta veure la platja bruta o massificada?”
• “Què opines sobre les piscines artificials de surf?”
• “Hi ha objectes o espais que per tu representin la comunitat surfista?”

Aquestes converses, gravades o anotades amb consentiment, aportaran testimonis personals que complementaran les observacions amb relats i emocions.

4. Mapa simbòlic de la platja

Com a eina de síntesi visual, elaboraré un mapa simbòlic de la platja on es representin els espais significatius per a la comunitat: el punt de trobada, el lloc d’entrada a l’aigua, el racó per guardar les taules, la zona de conversa o la guingueta habitual. Aquest mapa permetrà analitzar com els surfistes apropien l’espai públic i com el doten de significats propis, transformant la platja en un territori cultural i identitari més que en un simple escenari lúdic.

5. Reflexió ètica i devolució

Totes aquestes eines implicaran una reflexió ètica constant. Caldrà obtenir consentiment informat per a entrevistes i fotografies, i garantir que la informació recollida sigui tractada amb respecte i confidencialitat. En cap moment s’ha de jutjar el seu comportament ni forçar la participació. Finalment, m’agradaria retornar els resultats a la comunitat, potser en forma d’una petita presentació o infografia, per reconèixer el seu paper com a col·laboradors en el procés de disseny.

En aquest Kit de Camp he intentat combinar tècniques etnogràfiques clàssiques amb eines visuals i participatives per captar la complexitat d’una comunitat petita però rica en significats. Més enllà de descriure els seus hàbits, l’objectiu és comprendre la seva manera d’habitar el mar i la platja, els seus valors ecològics i el seu imaginari col·lectiu, amb la finalitat d’incorporar aquestes dimensions culturals en futurs projectes de disseny relacionats amb els espais costaners i la sostenibilitat urbana. Tinc la sort de disfrutar d’aquest esport i no dubtaria en cap moment d’agafar la taula i posar-me el neoprè, sempre que el Mediterrani ho permeti.

Què és l’etnografia i quines tècniques són les que utilitza?

L’etnografia és el mètode d’investigació en el qual s’estudien tradicions, costums, aspectes socials i la vida d’un determinat poble o grup de persones.

Tècniques que utilitza l’etnografia:

• Observació participant: l’investigador participa i interactua en activitats quotidianes que el grup realitza.
•  Es recull informació i dades sobre el grup en qüestió: entrevistes per a obtenir de primera mà el significat de les activitats i opinions de les persones que formen part del grup.
• S’analitzen les dades obtingudes.
•  S’utilitzen gravacions de vídeo i de veu, i un quadern de notes. Aquest últim estarà ple de la recopilació de dades, reflexions i observacions que la persona té mentre està amb el grup que estudia.

Com s’adapta el KIT al teu camp?

En el meu camp s’adaptarà amb poca dificultat, ja que em trobaré en un espai on hi assistiran molts artistes amb estands i tindré fàcil accés al meu quadern de notes per a fer la millor recollida de dades possible. En el meu camp a diferència d’altres, tinc la possibilitat de fer enregistraments de veu, vídeo i fotografies.

ELEMENTS DEL KIT DE CAMP

• Identificació de l’espai on realitzarem l’estudi (presencialment i online).
• Quadern per prendre nota durant la sortida.
• Càmera del telèfon mòbil per a prendre fotos i vídeos.
• Preguntes per als artistes: Les preguntes es faran presencialment i online per a arribar a més artistes (enquesta).
• Observació directa.

COM S’UTILITZARA EL KIT DE CAMP

• Presencialment i online (enquesta).
•  Entrevistes amb un guió fixat encara que hi haurà lloc per a més informació.
•  Observant la interacció entre artistes i entre artista-públic, d’aquesta manera es pot recollir informació sense interrompre possibles vendes que els artistes estiguin fent.

La comunitat escollida és la comunitat d’artistes que tenen estands en esdeveniments d’anime i manga. Aquests artistes es poden dividir en:

– “Fanartists” és una persona que crea “fanarts”, aquests dibuixos estan basats en personatges de còmic, anime, llibres, manga, videojocs, sèries de televisió, etc. Els “fanarts” poden arribar a ser des d’il·lustracions, punts de llibre, peces de roba, complements, clauers, etc.

– Artistes que creen art original, al contrari del concepte de “fanartist” aquests artistes creen personatges i il·lustracions sense basar-se en qualsevol personatge ja creat.

Cal dir que també hi ha una gran part d’artistes que creen les dues coses: “fanarts” i art original. És una comunitat que deixant de costat l’edat i com s’identifiquen, entre tots comparteixen una passió: crear art de les seves aficions. Participen en esdeveniments per a donar-se a conèixer al públic i per a conèixer altres artistes.

He escollit aquesta comunitat, ja que em crea curiositat com és el procés de preparar-se per a esdeveniments d’anime i manga, el seu procés creatius per al marxandatge que creen i saber com és realment la seva comunitat a l’interior. Cal recalcar que jo mateixa he participat en un parell de petits esdeveniments venent il·lustracions meves, però per a mi aquesta comunitat és totalment desconeguda, ja que es podria dir que sóc nova en ella per la meva manca d’experiència i, de moment, m’ho prenc més com una afició que un treball perquè no podria viure únicament d’això perquè és molt difícil.

Quan assisteixo a esdeveniments d’anime i manga sempre em crida l’atenció l’espai dedicat als artistes perquè creen productes molt creatius i em semblen més originals i fets amb més cura que no els productes que venen els estands comercials. Personalment, prefereixo comprar a un artista per a ajudar en un petit negoci.

Per finalitzar, com a expectatives de cara al treball de camp, crec que m’ajudarà a poder endinsar-me i conèixer millor la realitat dels artistes. Des de fora sembla un treball molt “guai” i divertit, però segurament des de dins hi ha problemes i situacions que si no ets dins de la comunitat no les podràs saber. Amb la informació que recol·lecti espero poder entendre millor la seva realitat.

En aquest treball he volgut parlar sobre les perles, un objecte amb el qual tinc una vinculació molt personal. Des de petita recordo haver portat sempre arracades de perles, com també ho feien la meva mare, la meva àvia i la meva germana. Per a mi, les perles són molt més que un accessori, ja que representen un vincle familiar que uneix generacions de dones de casa meva. Quan porto les arrecades, em recorden la meva infantesa, els moments compartits i l’afecte de les persones que estimo. Em transmeten calidesa, nostàlgia i amor, i m’ajuden a sentir-me connectada amb les meves arrels.

A partir d’aquesta relació personal, he aprofundit en el significat de les perles des d’un punt de vista cultural, simbòlic i científic. He descobert que estan formades per capes de nàcar (una combinació de carbonat de calci i matriu orgànica) i que el seu llustre i color depenen de factors naturals molt delicats. També he après que les perles, al llarg de la història, han tingut valors simbòlics molt diversos: en algunes cultures representen la saviesa i la puresa, mentre que en d’altres expressen poder, riquesa o espiritualitat.

He volgut mostrar com aquest petit objecte pot tenir una gran importància social i emocional, ja que reflecteix la bellesa, la identitat i la cultura de cada societat. Per a mi, les perles són una manera d’expressar d’on vinc.