L’objecte que he escollit és la meva “osita”. És un os de peluix que el meu tiet em va regalar quan vaig néixer i des de llavors sempre l’he tingut al meu costat. 

Em recorda a la meva infantesa, la portava a tots llocs, m’acompanyava sobretot en moments difícils.

Quan era petita vaig agafar bronquitis molt seguides, i recordo estar en les sales d’urgències, asseguda en una cadira amb la pipeta posada i la “osita” als meus braços fent-me companyia i donant-me suport. Em transmetia emocions positives com serenitat, confort i zona segura.

necessitats universals i pràctiques socials

Els nadons elegeixen el seu peluix preferit tenint en compte la seva textura, tacte, que sigui tou i que sobretot tingui l’olor de la seva mare o entorn familiar. Són fonamentals per a la transició que comporta créixer i ser més conscient de la realitat.

És un objecte que el senten com a seu i els acompanyen durant les diverses situacions, i substitueixen al seu entorn familiar quan són absents. 

Un peluix és útil per a la gestió de l’ansietat, la por i l’estrès. Alhora fomenten el desenvolupament d’habilitats emocionals, com per exemple poder expressar les seves emocions i sentir empatia. L’ús del peluix també pot donar a conèixer les emocions de la persona i que persones del seu entorn siguin conscients.

Es podria definir com a eina per practicar habilitats socials, un nen veu al peluix com un company, i el tracten com si d’un amic íntim fos. També guanyen un sentit de responsabilitat i la capacitat de formar una connexió afectiva.

S’ha parlat d’infants, però aquestes necessitats també s’apliquen en adults. En l’adultesa, independentment del gènere, els peluixos encara són presents com a objectes nostàlgics, col·leccionables o com a suport emocional.

Per exemple, en adults que per motius de salut física o mental, els peluixos els ajuden a ajustar-se a l’ambient on es troben (a casa, a l’hospital, una residència, etc). Són una font de seguretat i confort. Els peluixos els donen una rutina i estructura al seu entorn.

història dels peluixos

L’evolució dels peluixos comença des de les civilitzacions antigues, en l’Egipte, Roma i Xina, on figures de tela o palla eren utilitzades per a rituals, representacions simbòliques i joguines de nens.

Al segle XIX, Margarete Steiff, una costurera alemanya, va crear el primer elefant de peluix de feltre. Va tenir tal èxit que al cap de poc temps van dissenyar i crear altres animals. El negoci va créixer de manera exponencial fins que l’any 1901 aquestes joguines van ser exportades als Estats Units.

A principis del segle XX, el “teddy bear” (os de peluix) va ser creat per Morris Michtom, el qual va ser inspirat per una caricatura de Theodore Roosevelt, vint-i-sisè president dels Estats Units, negant-se a caçar un os.

significats i diferències culturals

Els peluixos existeixen en totes les cultures, varien en formes, materials i significats. En la cultura dels natius americans, els peluixos eren utilitzats com a eines d’ensenyança per a nens. Eren construïts a base de materials naturals i representaven animals que trobaven en la naturalesa i ensenyaven als nens sobre el seu aspecte, característiques i comportament.

A l’antiga Europa, durant l’edat mitjana i el Renaixement, les nines de tela eren trobades en famílies amb gran poder adquisitiu. Eren nines de gran qualitat excel·lent, per aquesta mateixa raó eren considerades un luxe. Eren utilitzades com a joguines i com a eines educacionals alhora.

En països d’Occident, com per exemple els Estats Units, els peluixos estan associats amb la infantesa i nostàlgia. En canvi, al Japó els peluixos es relacionen directament amb la cultura kawaii (bufó o dolç). Persones de totes les edats porten o tenen peluixos, ja sigui a l’habitació, a casa, a bosses de mà, motxilles, etc. Està socialment acceptat portar peluixos a events socials com a suport emocional, ja que tracten les coses kawaiis com un alleujament d’emocions negatives com l’estrès o l’ansietat. El Japó és el país on van néixer personatges com Hello Kitty, Pikachu, Rilakkuma, etc.

En alguns països de Sud-Àsia relacionen els peluixos amb l’espiritualitat, hi ha persones que clamen que els peluixos poden portar esperits o ser utilitzats com a objectes protectors.

El meu objecte triat es un bolígraf. 

És un objecte que hem tingut durant tota la vida que sempre ens ajuda a recordar les coses importants.

És graciós, perquè a nivell escolar es objecte que desbloquejes després d’uns any d’estudis. Recordo que fins a quart o cinquè de primària, el professorat no deixava utilitzar, ja que l’ús d’aquest fa que el que escriguis no es pot esborrar. És com si a certa edat no poguesis equivocar-te, que quan escrius algo has d’estar segur al cent per cent. La vinculació que tinc a ell, es que desde fa uns anys l’he utilitzar per escriure tot allo que em ronda pel cap, i que en algun moment o altre voldria realitzar. Idees de negocis per dur a terme, anotacions per les meves produccions musicals, apunts dels estudis, recordar events importants… i també pensament introsius que tinc. Em van recomanar que cada cert temps fer un petit text per alliberar pensaments i d’aquesta manera estar més tranquil. 

Però l’objecte com a tal, també té altres funcions secundàries, que no van estar pensades per ell. És un desestressant, en moments de tensió com exàmens o inclus al teu dia a dia, converses intenses o reunions de feina. Poder jugar amb ell, moure’l de manera brusca, colpejar algo amb ell, inclus mossegar-lo. El pobre a resistit a tot. És un objecte que ronda per la motxilla, taules, butxaques, i que quan no el tens sempre et fa falta. 

En definitiva és un objecte quotidià, que no li prestem molta atenció però que potser té un gran importància i no som conscients.

Després d’aquesta petita introducció al meu objecte, us deixo per aquí el document per si us interesa seguir amb la lectura.