Quan penso en l’skate, no veig només un objecte amb quatre rodes: hi veig una part de la meva vida. Recordo els catorze anys com aquell moment en què tot començava a obrir-se, quan la necessitat de llibertat superava les fronteres del poble on vivia. El patinet va ser la meva primera eina d’independència real. No depenia de ningú per moure’m, no calia cap cotxe ni permís: només jo, l’asfalt i el soroll de les rodes. Aquella sensació de poder decidir cap on anar, sense un destí clar, va ser com una revelació.

L’skate no era només transport; era una actitud. Recordo els dies llargs d’estiu, sortir amb els amics sense cap pla i deixar que les hores s’escapessin entre rampes, carrers i converses. No importava gaire si apreníem trucs o simplement rodàvem sense parar. El que realment comptava era el sentiment de pertinença: formar part d’un grup que compartia la mateixa passió, la mateixa energia. L’skate ens unia, però també ens diferenciava. Era un codi propi, una manera de vestir, de caminar, d’estar al món.

Més endavant vaig adonar-me que aquell objecte senzill expressava molt més del que semblava. L’skate té alguna cosa de rebel·lia silenciosa: no busca trencar les normes, però tampoc les segueix del tot. Et convida a explorar l’espai de manera diferent, a veure els bancs, les escales o les baranes no com a obstacles, sinó com a possibilitats. Et fa reinterpretar la ciutat. D’alguna manera, em va ensenyar a mirar el món amb curiositat i creativitat, dues actituds que també formen part de com entenc el disseny avui.

Quan dissenyes alguna cosa, no només penses en la seva funció, sinó en com es viurà, com es sentirà, què permetrà fer. L’skate, sense que jo ho sabés llavors, em va ensenyar això: que els objectes poden canviar la manera com ens movem, com ens relacionem i com ens expressem. Darrere de cada taula hi ha una intenció, una cultura i un llenguatge visual. Les il·lustracions del deck, la forma de les rodes, la textura de la fusta… tot comunica una identitat

Amb el temps, he vist com l’skate s’ha transformat. Allò que abans era vist com una pràctica marginal ara és un esport olímpic, una moda o una forma d’art. Però, per mi, segueix sent el mateix: una manera d’entendre el moviment com a expressió personal. Quan hi torno a pujar, encara sento aquell mateix impuls d’anar més enllà, de buscar nous camins, de no quedar-me quiet.

Potser per això aquest objecte té tant valor per a mi. No només em recorda qui era, sinó també qui sóc. Em connecta amb una època on tot era descobriment, amistat i llibertat, però també amb la idea que el disseny pot ser una eina per viure millor, per explorar, per trobar espais propis enmig del soroll del món. L’skate és, al final, una metàfora d’això: d’equilibrar-se mentre tot es mou, de caure i tornar a aixecar-se, de seguir rodant encara que no sàpigues exactament on vas.