El treball de camp d’aquest repte l’he realitzat al Casal de les Escodines, concretament a les classes de català per a persones adultes. Es tracta d’un espai que, tot i tenir una funció educativa clara, funciona també com un lloc de trobada social on les persones comparteixen experiències, inquietuds i situacions del dia a dia. Aquest doble caràcter de l’espai, educatiu i relacional, ha estat central durant tota la recerca.

La comunitat amb la qual he treballat està formada per dones i homes adults de procedències diverses, majoritàriament persones d’origen migrant, amb trajectòries vitals molt diferents. Algunes fa molts anys que viuen a Catalunya, mentre que d’altres hi han arribat més recentment. Aquesta diversitat es reflecteix tant en els nivells de domini del català com en les expectatives que cadascú té respecte a les classes.

L’elecció d’aquesta comunitat no ha estat casual. D’una banda, és un context proper i accessible; de l’altra, hi tinc una vinculació personal que m’ha situat en una posició ambivalent, entre la proximitat i la distància. Tot i haver crescut a Catalunya i tenir el català com a llengua habitual, comparteixo referents culturals i familiars amb part de l’alumnat. Aquesta situació m’ha obligat a ser especialment conscient de com mirava, què observava i com interpretava el que passava a l’aula.

Expectatives inicials

Abans d’iniciar el treball de camp, partia de la idea que l’aula funcionava principalment com un espai d’aprenentatge lingüístic estructurat. Esperava trobar dinàmiques de suport mutu visibles i una certa cohesió de grup. També tenia la intuïció que l’aprenentatge del català es vivia sobretot com una necessitat pràctica, vinculada al treball, a les gestions administratives o a l’escola dels fills.

Tot i que algunes d’aquestes expectatives s’han confirmat, el treball de camp m’ha permès reformular-les. A mesura que avançava la recerca, he anat detectant altres dimensions menys evidents, com el pes emocional de l’aprenentatge, la por a equivocar-se en públic o la importància del silenci com a estratègia de protecció.

Desenvolupament del treball de camp i metodologia

He dut a terme el treball de camp aplicant el Kit de Camp definit al repte anterior, combinant observació participant discreta, converses informals i anotacions constants en un quadern de camp. He assistit a diverses sessions de classe, observant no només el desenvolupament dels exercicis, sinó també els gestos, les mirades, els silencis i les interaccions que es generaven entre les persones.

Les converses amb l’alumnat i amb el professorat han sorgit de manera espontània abans, durant o després de les classes. No he seguit un guió tancat, ja que m’interessava que les persones poguessin expressar-se amb naturalitat. Aquest tipus de converses m’han permès accedir a relats més personals sobre les motivacions per aprendre català, les dificultats trobades i les expectatives de futur.

Paral·lelament, he mantingut un quadern de camp on he anat anotant observacions immediates i reflexions personals. Aquest quadern ha estat una eina clau no només per registrar el que passava, sinó també per revisar com anava canviant la meva mirada i quins dubtes anaven apareixent al llarg del procés.

Pràctiques quotidianes i dinàmiques de l’aula

Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció va ser la manera com les persones gestionen les dificultats lingüístiques dins l’aula. Quan algú no entén una paraula o una frase, rarament interromp la classe. Sovint primer mira el company del costat o li fa una pregunta en veu baixa. Aquesta pràctica es repeteix de manera constant i mostra una dinàmica de suport mutu molt arrelada.

En diverses anotacions del quadern de camp apareixia una mateixa idea: hi ha persones que entenen els exercicis, però no parlen en veu alta. En converses posteriors, algunes explicaven que el problema no és entendre, sinó atrevir-se a parlar. Aquest silenci no respon a desinterès, sinó a experiències prèvies de correcció constant o de sentir-se jutjades en altres contextos.

Aquesta observació m’ha fet replantejar la idea de participació. Participar no sempre vol dir parlar en veu alta, sinó trobar estratègies per aprendre sense exposar-se excessivament. El silenci, en aquest cas, també és una pràctica carregada de significat.

Relació amb l’espai i els objectes

L’aula està organitzada amb taules en grup, fet que facilita la conversa i la col·laboració, però també genera moments de distracció. Aquesta disposició influeix directament en la manera com les persones es relacionen entre elles i amb el professorat.

Els materials utilitzats (llibres, fitxes i pissarra) s’empren de manera flexible. Sovint els exercicis del llibre es converteixen en punts de partida per a explicacions pròpies, on es barregen català, castellà i altres llengües. Aquesta barreja forma part de la pràctica quotidiana i ajuda a crear un ambient menys rígid i més adaptat a les necessitats reals del grup.

He pogut observar que quan els materials connecten amb situacions quotidianes (anar al metge, parlar amb l’escola, fer una gestió), la participació augmenta. En canvi, quan els continguts són massa abstractes, apareix més desconnexió.

Consideracions ètiques i posició com a investigadora

Un dels aspectes més presents durant tot el treball de camp ha estat la qüestió ètica. Compartir vincles culturals amb part de la comunitat ha facilitat la confiança, però també m’ha generat dubtes constants sobre fins a quin punt era legítim registrar determinades situacions.

En alguns moments, les persones compartien experiències personals o dificultats que anaven més enllà de l’aprenentatge del català. Davant d’això, he optat per prioritzar la relació i la cura, seleccionant molt bé què anotava i què no. He entès que no tot el que s’observa s’ha de convertir en material de recerca.

També m’he preguntat sovint si la meva presència alterava la dinàmica de l’aula. Especialment al principi, tenia la sensació que algunes persones estaven més pendents de mi. Amb el pas del temps, aquesta presència s’ha anat normalitzant, però el dubte ha format part del procés de reflexió.

Aprenentatges del procés

Aquest treball de camp m’ha fet entendre que dissenyar en contextos educatius implica molt més que detectar necessitats funcionals. Cal tenir en compte les emocions, els ritmes d’aprenentatge i les experiències prèvies de les persones.

Un dels principals aprenentatges ha estat assumir que abans de dissenyar cal aprendre a observar i escoltar sense voler intervenir immediatament. El treball de camp no serveix només per recollir dades, sinó per desplaçar la mirada del dissenyador i qüestionar idees preconcebudes.

He après també a valorar la quotidianitat com a font de coneixement. Gestos petits, silencis o comentaris aparentment poc rellevants han estat clau per comprendre millor la comunitat i el seu univers cultural.

Connexió amb el futur projecte de disseny

Tot el que he observat durant el treball de camp estableix les bases per a un futur projecte de disseny orientat a millorar l’aprenentatge del català en contextos multiculturals. Les troballes apunten cap a la necessitat de materials més situats, visuals i connectats amb la vida quotidiana, així com espais que generin confiança i redueixin la por a equivocar-se.

Aquest procés m’ha ajudat a entendre que el disseny no ha de donar respostes immediates, sinó crear condicions perquè les persones se sentin reconegudes i còmodes dins dels espais d’aprenentatge.

Reflexió final

El treball de camp al Casal de les Escodines m’ha permès entendre l’etnografia com una pràctica d’escolta i d’implicació. No ha estat només observar una comunitat, sinó deixar-me afectar pel que passava i acceptar la complexitat del context.

Aquesta experiència reforça la idea que el disseny, quan incorpora una mirada etnogràfica, deixa de basar-se en suposicions per convertir-se en un procés de comprensió situada. Abans de dissenyar, cal mirar, escoltar i sostenir la complexitat sense voler resoldre-la massa ràpidament. Aquest és, probablement, l’aprenentatge més important que m’enduc d’aquest treball.

TREBALL DE CAMP AMB UNA COMUNITAT SURFISTA A L’ESCALA

(El surf és una activitat que no depèn de una única organització, es a dir que les onades no sempre hi són, i menys en el mediterrani., He estat esperant l’arribada d’un temporal. Aquest ha arribat la última setmana per l’entrega, on només he pogut estar en dues jornades de surf. Tot i ser dues, han estat enriquidores.)

Aquest treball presenta els resultats d’una recerca etnogràfica realitzada amb una comunitat de surfistes de la zona de L’Escala, a la Costa Brava. L’objectiu principal ha estat comprendre les pràctiques socials, els valors culturals i els significats simbòlics que aquesta comunitat estableix en relació amb el mar, la platja i els objectes associats al surf i la pròpia cultura, amb la finalitat d’informar un futur projecte de disseny.

Seguint una perspectiva propera a l’antropologia del disseny, el treball parteix de la idea que el dissenyador no pot anticipar les necessitats d’una comunitat sense haver-se immers prèviament en el seu context. Tal com apunta Bourriaud, artistes i dissenyadors poden actuar com a exploradors i traductors de nous territoris culturals, ampliant la mirada cap a allò no humà i relacional.

1. Descripció de la comunitat

La comunitat observada està formada per surfistes que freqüenten regularment una platja concreta de L’Escala. Es tracta principalment de persones que arriben soles o en parelles, sense una organització formal visible, però que comparteixen una sèrie de normes no escrites, pràctiques i valors comuns.

La platja no és només un espai d’oci, sinó un territori cultural on es construeixen relacions de respecte amb el mar i entre els mateixos surfistes. L’activitat es concentra principalment a primera hora del matí, moment en què les condicions solen ser més favorables i l’afluència de gent menor.

2. Expectatives inicials

Abans d’iniciar el treball de camp, les meves expectatives se centraven en comprendre com aquesta comunitat es relaciona amb la sostenibilitat i amb possibles transformacions artificials de l’entorn, com l’afectació de la creació de nous esculls en la formació de les onades i les piscines de surf. També em preguntava fins a quin punt la comunitat funcionava com un grup cohesionat o com una suma d’individualitats.

El treball de camp ha permès reformular aquestes expectatives i obrir noves preguntes relacionades amb la gestió del temps, l’agència del mar i les formes silencioses de regulació social.

La recerca s’ha desenvolupat a partir d’una metodologia etnogràfica qualitativa basada principalment en l’observació participant, el diari de camp i converses informals no estructurades. Aquesta aproximació ha permès accedir a les pràctiques quotidianes de la comunitat sense interferir de manera artificial en les seves dinàmiques.

El treball de camp s’ha dut a terme durant dues jornades gairebé consecutives a la mateixa platja de L’Escala, en una franja horària compresa entre les 8.00 del matí i les 11.30 aproximadament, moment en què el pronòstic d’onades indicava les millors condicions. L’elecció d’aquest horari no és neutra, ja que forma part de les rutines pròpies de la comunitat i condiciona tant el tipus de participants com les pràctiques observades. Com que en aquesta zona la

 temporada de surf comença al hivern, amb l’arribada de temporals de llevant, els surfistes busquen el màxim de hores de llum per aprofitar les poques onades que arriben durant l’any.

2.1 Accés al camp i consideracions ètiques

L’accés a la comunitat s’ha realitzat de manera progressiva i respectuosa, evitant una presentació formal com a investigador en les primeres fases. Aquesta decisió respon a la voluntat de minimitzar l’efecte de la meva presència sobre les dinàmiques naturals del grup. Les interaccions s’han produït principalment de manera espontània, a partir de la convivència al pàrquing, a l’aigua i a la sorra.

En tot moment s’han tingut en compte consideracions ètiques bàsiques: no enregistrar imatges recognoscibles sense consentiment explícit, no interrompre pràctiques sensibles i mantenir l’anonimat de les persones observades. El treball de camp s’ha obtingut com un intercanvi, no com una extracció d’informació, amb la voluntat de retornar, en fases posteriors, els resultats de la recerca a la comunitat.

3. Descripció de les jornades

3.1 Primera jornada: observació des de la perifèria

Arribada: Arribo a la platja a les vuit del matí. El pàrquing no està ple, però ja hi ha diversos cotxes amb taules al sostre o amb les portes del maleter obertes. La majoria de surfistes arriben en parelles o sols. No observo grans grups. L’ambient és tranquil, concentrat, gairebé silenciós.

Els primers minuts ningú parla gaire. Cada persona sembla immersa en la seva pròpia rutina: posar-se el neoprè, revisar la taula, mirar el mar durant estones llargues. La mirada cap a l’horitzó es repeteix constantment, com si el mar fos un interlocutor que cal escoltar abans de decidir res.

Observació de les pràctiques: Detecto que el moment clau no és entrar a l’aigua, sinó decidir quan fer-ho. Diverses persones es queden dretes a la sorra observant les sèries d’onades. Constantment estan fent una lectura del mar.

Un surfista comenta: “Ha millorat respecte ahir, però no és constant.”

Aquesta frase em crida l’atenció: no es parla de “bo” o “dolent”, sinó de variabilitat. El mar no és un producte, és un sistema canviant. El mar es un agent actiu.

Els grups de dues persones interactuen molt entre ells, però gairebé no ho fan amb altres surfistes. Tot i compartir espai, no sembla una comunitat expansiva, sinó una comunitat de convivència invisible: cadascú coneix les normes sense necessitat d’explicar-les.

Relació amb l’espai: L’entrada a l’aigua es fa sempre per punts concrets. Ningú entra per qualsevol lloc. Aquests punts no estan senyalitzats, però són llegits per els surfistes. S’anomenen canals i s’utilitzen per sobretot entrar al mar, ja que és una zona on l’aigua retorna cap dins.

A la sorra hi ha poca brossa visible. Un surfista, abans d’entrar a l’aigua, recull una ampolla de plàstic i la deixa al costat d’unes roques perquè la marea no la torni a dur endins. No fa cap comentari, però el gest és clar.

Començo a percebre que la sostenibilitat no s’expressa com a discurs, sinó com a pràctica quotidiana normalitzada. No hi ha proclames, però sí accions.

Reflexió: La primera jornada de camp es va desenvolupar amb una actitud principalment observacional. Els surfistes arribaven de manera dispersa, majoritàriament sols o en parelles, sense cap senyal explícit de coordinació grupal. Tot i això, es feia evident l’existència d’un ordre implícit: mirades compartides cap al mar, gestos mínims de reconeixement i una lectura comuna de les condicions. En alguns moments fins i tot es compartien les sensacions que el mar anava transmetent a cadascú.

Durant aquesta jornada, la meva presència es va mantenir relativament perifèrica. Les converses van ser breus i funcionals, centrades en comentaris sobre l’estat del mar o les previsions. Aquesta distància inicial va resultar útil per detectar normes no verbals i dinàmiques silencioses que podrien haver passat desapercebudes amb una implicació més directa.

3.2 Segona jornada: Observació participant des de dins l’aigua

Arribada: Arribo a la platja a les vuit del matí. A diferència del primer dia, no hi ha ningú a l’aigua ni a la sorra. El mar està aparentment tranquil, però amb alguna sèrie puntual que deixa entreveure que pot activar-se.

Decideixo entrar primer a l’aigua i esperar-hi. Aquesta decisió no és només pràctica, sinó metodològica: situar-me dins del mateix espai d’experiència que la resta, compartint la incertesa i el temps d’espera, com una forma de generar un vincle.

Espera: Amb el pas dels minuts, comencen a arribar altres surfistes, molt pocs. Un entra sol, després un grup de dos. Quan em veuen ja dins, alguns assenteixen amb el cap. Aquest petit gest funciona com una forma de reconeixement mutu.

L’espera dins l’aigua és llarga. No hi ha presses. Flotem, mirem l’horitzó, comentem breument les sèries quan passen. Un surfista, després d’una onada fallida, diu: “Avui és d’aquells dies que o tens paciència o no cal ni entrar.”

Aquesta frase reforça una idea que ja havia detectat el primer dia: la paciència com a valor compartit, gairebé com una virtut moral dins la comunitat.

Generació de vincle: El fet d’haver estat esperant dins l’aigua des del principi fa que les converses sorgeixin de manera més natural. Ningú em pregunta d’on soc o què faig; es pressuposa que, si ets allà i esperes, formes part del mateix sistema.

En un moment de calma, un surfista comenta: “A l’estiu això és un caos. Ara encara tenim espai.” (Si al estiu arriba un temporal de llevant, és un regal per ells, no sol ser comú que hi hagi bones condicions. El compartir espai entre banyistes i surfistes acaba creant conflictes. No esta regulat com en altres indrets.)

Això em dona que pensar, perquè si en un lloc no està ben regulada una practica com aquesta, es podria arribar a perdre aquesta comunitat, per l’aplicació de prohibicions per evitar conflictes.

Observació col·lectiva: Tot i que som pocs, s’estableix un ordre clar. Ningú disputa onades. Quan algú en perd una, els altres esperen. Aquesta autoregulació no es verbalitza, però és estricta. La norma diu que el que esta més a prop de l’onada te la prioritat, en el moment que es vol agafar la onada, aquesta passa automàticament al següent.

M’adono que el conflicte no és visible, però el seu control és constant. La comunitat funciona per anticipació, no per confrontació.

Surto de l’aigua al cap d’una estona. A la sorra, dos surfistes comenten que potser demà “entrarà millor”. El futur sempre està present, però no com a promesa, sinó com a possibilitat.

Reflexió: A la segona jornada, arribant abans que la resta de surfistes, vaig decidir entrar a l’aigua i esperar dins. Aquesta decisió va modificar significativament la meva posició al camp. En lloc d’esperar a la sorra, compartia el mateix temps mort, la mateixa incertesa i la mateixa lectura del mar que la resta. Semblava un referent per la resta, valorant el temps que jo portava dins l’aigua.

Tot i que l’afluència va ser menor que el dia anterior, la qualitat de les interaccions va augmentar. Les converses sorgien de manera més natural, sovint entre onades, i es van generar vincles basats en l’experiència compartida més que en la paraula. Aquesta jornada va confirmar que, en aquesta comunitat, la confiança no es construeix mitjançant declaracions explícites, sinó mitjançant la sincronització de ritmes i la presència sostinguda. Semblaria que a mesura que et vas retrobant amb la gent durant el temps, aquesta confiança va en augment. Mai ningú preguntarà a un altre directament si anirà o no per telèfon, però un cop allà els vincles semblen molt forts.

4. Troballes etnogràfiques principals

A partir de l’anàlisi de les notes del diari de camp, les observacions i les converses informals, s’han identificat diverses troballes clau que permeten comprendre millor l’univers cultural de la comunitat.

1.Una comunitat sense estructura formal

Tot i l’absència d’una organització visible, la comunitat funciona com un sistema altament regulat per normes implícites. No hi ha líders explícits, però sí una jerarquia temporal basada en l’experiència, la lectura del mar i el respecte dels torns a l’aigua.

2.El mar com a agent relacional

El mar no és percebut com un recurs a explotar, sinó com un actor amb voluntat pròpia. Les decisions individuals i col·lectives estan constantment meditades per la seva resposta, fet que genera una relació d’escolta i adaptació més que de domini.

3.L’espera com a pràctica cultural

L’espera, tant a la sorra com dins l’aigua, emergeix com una pràctica central. Lluny de ser un temps buit, l’espera estructura les relacions, permet l’observació mútua i construeix una forma de convivència silenciosa. Cadascú és mes ràpid o mes lent en llegir la situació del mar, però tothom es pren aquest temps abans de preparar-se pern entrar a l’aigua.

4.Valors ambientals incorporats a la pràctica

La consciència ecològica no es verbalitza com un discurs ideològic, sinó que s’expressa mitjançant accions concretes i quotidianes. Aquesta forma de sostenibilitat pràctica contrasta amb altres models més visibles o normatius.

5. Aprenentatges i reflexibilitat del procés

El quadern de camp ha estat l’eina central de la recerca. S’hi han registrat observacions immediates (disposició de les persones, ritmes d’arribada, relació amb l’espai), així com impressions personals i dubtes sorgits durant les jornades.

• Allò observat
  Gràcies a l’escriptura en calent, es va poder detectar que la comunitat no opera com un grup visible, sinó com una suma d’individualitats regulades per normes implícites. També es va fer evident el paper central de l’espera com a pràctica cultural.
• Aprenentatge metodològic
  El quadern no només recull dades, sinó que permet identificar quan una observació és pròpia i quan emergeix del camp, facilitant el descentrament del dissenyador.

Durant la segona jornada, la decisió d’entrar a l’aigua abans que la resta va transformar l’observació en participació activa.

• Allò observat
  Aquest posicionament va generar interaccions espontànies i va permetre comprendre que el respecte dins la comunitat no es construeix verbalment, sinó a través del temps compartit i de la gestió conjunta de la incertesa.
• Aprenentatge metodològic
  Alguns coneixements només emergeixen quan el cos del dissenyador entra en el mateix ritme que el de la comunitat.

Les converses informals van sorgir de manera fluida, sovint entre onades o durant moments d’espera.

• Allò observat
  Aquestes converses van confirmar que els valors ambientals no es formulen com a discurs ideològic, sinó com a pràctiques integrades en el dia a dia. Durant les sessions de surf o en recollides de brossa organitzades per associacions externes on acaben coincidint diferents surfistes.
• Aprenentatge metodològic
  L’absència de preguntes directes permet que emergeixi la perspectiva nativa sense forçar-la i augmenta la confiança entre ells i jo.

Es van fer alguns esquemes i fotografies generals de l’espai, evitant retrats recognoscibles.

• Allò observat
  Els registres visuals van ajudar a identificar patrons d’ocupació de l’espai i distàncies entre persones, reforçant la idea d’autoregulació col·lectiva.
• Aprenentatge metodològic
  El registre visual és útil quan acompanya l’observació, no quan la substitueix.

Després de cada jornada, es va dedicar temps a escriure en un diari reflexiu impressions personals, dubtes i canvis de percepció.

• Allò observat
  Aquest exercici va evidenciar com el camp transformava les idees inicials sobre comunitat, conflicte i sostenibilitat.
• Aprenentatge metodològic
  Reconèixer com el camp afecta el dissenyador és part essencial del procés etnogràfic.

La posada a prova del Kit de Camp confirma que el disseny, quan incorpora eines etnogràfiques, es transforma en una pràctica d’escolta activa. Les eines no només han permès recollir informació, sinó que han configurat la manera d’estar al camp i, per tant, el tipus de coneixement generat.

Aquest retorn metodològic reforça la idea que el Kit de Camp no és un pas previ al disseny, sinó una part constitutiva del procés projectual.

6. Reflexió final

El treball de camp realitzat amb la comunitat de surfistes de L’Escala ha permès comprendre que el disseny, quan s’apropa a una comunitat real, ha d’abandonar les seves certeses prèvies i situar-se en una actitud d’escolta i aprenentatge. Els insights extrets no responen a necessitats explícitament formulades pels participants, sinó a patrons culturals, pràctiques silencioses i formes de relació que només es fan visibles a través de la presència sostinguda al camp.

Un dels principals aprenentatges ha estat entendre que la comunitat no es construeix necessàriament a partir de la visibilitat del grup, sinó mitjançant normes implícites i gestos mínims compartits. Aquesta forma de comunitat sense estructura formal qüestiona els models de disseny que pressuposen col·lectius organitzats i obliga a pensar propostes capaces de dialogar amb l’ambigüitat i l’autoregulació. Així mateix, el camp ha revelat que el mar no és un simple escenari sobre el qual s’hi desplega una activitat, sinó un actor no humà amb capacitat d’imposar ritmes, límits i decisions. Aquesta relació d’escolta i adaptació situa la pràctica del surf lluny d’una lògica de control. L’espera, lluny de ser un temps mort, emergeix com el nucli de l’experiència compartida. Esperar dins o fora de l’aigua esdevé una pràctica cultural que articula relacions, genera observació mútua i construeix vincles sense necessitat de paraules. Aquest fet qüestiona la tendència del disseny contemporani a optimitzar constantment el temps i reforça la necessitat de reconèixer el valor del ritme lent i de la incertesa.

Pel que fa a la sostenibilitat, el treball de camp ha mostrat que aquesta no s’expressa com un discurs ideològic explícit, sinó com una pràctica quotidiana integrada en els gestos i decisions dels surfistes. Aquesta sostenibilitat silenciosa posa en dubte les estratègies de disseny excessivament pedagògiques o moralitzants i apunta cap a solucions discretes, arrelades i respectuoses amb l’entorn.

Un altre aspecte rellevant ha estat la gestió del conflicte. Tot i la pressió de l’espai i la limitació de recursos naturals, els conflictes no solen arribar a manifestar-se obertament, ja que són anticipats i regulats mitjançant la lectura constant de l’altre. Aquest sistema d’autoregulació evidencia que no sempre cal imposar normes externes, sinó facilitar contextos que permetin la negociació informal. Finalment, el treball de camp ha posat de manifest que la legitimitat del dissenyador no s’obté a través del discurs, sinó mitjançant la presència, el cos i el temps compartit. Només quan el dissenyador entra en el mateix ritme que la comunitat pot aspirar a comprendre-la i, eventualment, a proposar intervencions rellevants.

En conjunt, aquesta recerca em confirma que el disseny, quan s’incorpora una perspectiva etnogràfica, deixa de ser una pràctica projectiva basada en suposicions per convertir-se en un procés de traducció cultural. Un procés que reconeix la complexitat de les relacions humanes i no humanes, i que situa el dissenyador no com a autor central, sinó com a mediador atent entre mons.

Eines i Recursos

Baselga J.M. Diari. Paso definitivo para la laguna de surf de Cunit. Disponible a: https://www.diaridetarragona.com/costa/243625/paso-definitivo-laguna-surfcunit.html

Lins-Ribeiro, G. Descotidianizar: extrañamiento y conciencia práctica: un ensayo sobre la perpectiva antropológica. A: Cuadernos de Antropología Social. Disponible a: http://revistascientificas.filo.uba.ar/index.php/CAS/article/view/4852/4341

Martinez M. Entre hacer y conocer. Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual. Libros Unam. Disponible a: https://librosoa.unam.mx/handle/123456789/3384

Restrepo, Eduardo. Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos, 2018

Butt, T.(2018) La ciència del Surf, Ediciones Tutor SA.

Surf Forecast. Surf forecasts & Reports for surfers worldwide. Disponible a: https://www.surf-forecast.com/